Al SXIX, com ens constaten tots els textos de l’época Barcelona era una ciutat atapeïda, sense espais per creixer, i amb una densitat de població vuit vegades més alta que Londres, amb 150.000 habitants per quilòmetre quadrat.
La ciutat estava encorsetada dins de les muralles i patia les mesures que des de 1714 pretenien empetitir-la, la Ciutadella Militar, el Castell de Montjuïc i la prohibició de construis en un perímetre de 1500 vares (l’equivalent al llançament d’una bala de canó) al voltant de la muralla.
La situació era insostenible, i encara més amb la introducció de la industria, primer al Raval i després als pobles de les afores, Sants, Les Corts, Gràcia, Sant Andreu, Sant Martí.
Des de el 1714 ja hi havia la proposta d’enderrocar les muralles, tot i que encara haurien d’esperar molts anys. Barcelona era una plaça forta sota control de l’exercit i tot i els intents d’enderroc, des de el 1842, l’enderrocament de les muralles no va reeixir fins al 1854, amb el Bienni Progressista.
Al llarg del periode del 1797 al 1853 es va produir un debat profund sobre com calia eixamplar la ciutat. Les institucions, els intel·lectuals i la premsa demanaven un eixample il·limitat per tot el pla de Barcelona.
Els militars, en canvi, proposaven un eixample limitat, mantenint les muralles, segons els planols d’enginyers militars i de Francesc Daniel Molina.
Finalment el 9 de desembre del 1958, per Reial ordre Barcelona va deixar de ser plaça forta i les zones militars es van reduir a la Ciutadella i al Castell. La ciutat deixava de dependre del Ministeri de la Guerra.
Però que hauria passat si enlloc de triomfar l’eixample il·limitat haguès triomfat aquesta proposta dels enginyers militars?
