La Barcelona de mentida

Entrada al carrer del Bisbe. Cap rastre del suposat aqüeducte. 

Què passaria si Port Aventura tanqués avui? Com interpretaria la gent aquest parc temàtic dintre de 50 anys? Sembla impossible que algú pogués pensar que els decorats de la Polinèsia, de l'Oest, de la Xina o de l'Amazones van ser reals oi? Doncs Barcelona és plena de decorats d'atrezzo. Escenaris pels quals es passegen els turistes fotografiant una ciutat ideada per unes elits amb la intenció de poder-la vendre, sense que els importés gaire el rigor històric, un parc temàtic amb dos espais principals: la Barcino romana i la Barchinona medieval.

Quan Cerdà va projectar l'Eixample la ciutat antiga era la ciutat més densament poblada d'Europa, amb gran mortalitat per les deficiències sanitàries, empetitida per les polítiques de l'estat i tancada a les muralles. Això va fer que, a banda del conegut Eixample també es planegés un projecte de reforma que volia esponjar l'interior de la ciutat vella amb grans carrers. El primer, anterior a Cerdà, l'eix del carrer Ferran, Jaume I i Princesa. Un projecte fet amb fins militars, per connectar la Ciutadella militar amb el convuls barri industrial del Raval, amb la intenció d'esclafar amb facilitat les revoltes.

Però a aquest carrer es volien afegir alguns altres, l'Avinguda A (actual Via Laietana), l'eix de la Plaça Nova i Francesc Cambó i un carrer que creuava el Raval. Però construir l'Eixample a uns terrenys no edificats era més barat que reformar la ciutat antiga, ja que l'Ajuntament no tenia calers per pagar indemnitzacions.

Tot i això, com podeu veure, aquestes línies generals es van mantenir i algunes es van realitzar més endavant. El que va implicar un canvi més radical de tots carrers va ser l'Avinguda Laietana, que es va començar a construir l'any 1908 creuant l'antiga ciutat per la meitat de dalt a abaix. L'enderroc va suposar obrir una bretxa de 80 metres d'amplada i uns 900 de llargada. Es van destruir 2.199 cases i molts palaus medievals, afectant a unes 10.000 persones. Malgrat les protestes del veïns i d'artistes i personatges com l'arquitecte i conservador Jeroni Martorell, és varen perdre llocs com el palau del marqués de Monistrol,  el palau del marqués de Sentmenat o els convents de Sant Sebastià i el de Sant Joan de Jerusalem que guardava la tomba de Pau Claris. L'urbanisme de la ciutat medieval va quedar destramat i els edificis amagats rere enormes edificis pantalla, molts dels quals d'estil Chicago, sense que els burgesos tinguessin moltes manies, amb la intenció de comunicar-se ràpidament amb el port.

Aquestes destruccions de l'autèntic patrimoni barceloní van deixar al descobert part de l'antiga muralla romana, un fet que els intel·lectuals noucentistes van veure amb bons ulls, ja que implicava tornar a vincular la ciutat amb les seves arrels clàssiques. Per als de la corrent modernista en canvi l'important era vincular la ciutat al passat medieval. Es va iniciar així una aferrissada cursa per crear un barri històric, el que amb el temps va ser el barri gòtic.

L'any 1882, en motiu de l'Exposició Universal es va iniciar la reforma de la façana de la Catedral, que la burgesia catalana no creia prou espectacular per aquesta Barcelona aparador. El banquer Manel Girona va promoure un concurs per la reforma. Un concurs que va acabar premiant un model neogòtic pensat per Josep Oriol Mestres que semblava molt medieval, però que poc té a veure amb l'autèntic gòtic català, molt més auster.

Sense marxar gaire lluny trobem un altre element que actualment és un dels símbols de la ciutat de Barcelona, o com a mínim de la seva part antiga, el pont sobre el carrer del Bisbe. Un espai que deu aparèixer a milions de fotografies i que cada dia dotzenes de guies (no titulats) expliquen com a autèntic, amb llegendes sobre la calaveraincloses, però que en realitat és un afegit incorporat l'any 1920. Sense conèixer la història autèntica pocs dubtarien de l'antiguitat del pont, però és curiós descobrir com fins i tot les revistes satíriques de L'època en feien mofa imaginant ciutadans del futur prenent el pont com a autèntic. Tampoc s'escapa un espai tan emblemàtic com la Plaça del Rei, on als anys trenta del segle XX es va decidir ubicar un dels pocs palaus gòtics salvats de la destrucció de la Via Laietana, la Casa Clariana Padellàs.

Però no només és va recrear L'època medieval. A la Plaça Nova, on comença el carrer del Bisbe i on hi havia una de les portes d'entrada a Barcino hi trobem una de les recreacions més sorprenents, una peça que molts turistes i ciutadans de Barcelona creuen autèntica, un tros d'aqüeducte, que de fet va ser construït als anys 50 del segle XX, a un dels espais que va quedar buits en obrir-se la plaça. Es cert que els aqüeductes de la ciutat romana arribaven a aquesta torre, però aquest no és més que una recreació. Com també és cert que a la Plaça de la Vila de Madrid es van trobar tombes romanes, però en cap cas tantes com les que es poden veure actualment, ja que moltes van ser traslladades d'altres punts de la ciutat.

Durant els darrers 100 anys una burgesia que no va tenir problemes per acabar amb el patrimoni de la ciutat s'ha anat construint una ciutat aparador feta a mida, on de fet el que menys interessa és la història. El fonamental és la fotografia, l'aparença, la ciutat apropiada per poder fer calers.

La Torre Eiffel a Barcelona?

Segons un article aparegut a la revista Sàpiens que va còrrer per la xarxa com la pólvora convertint-se en una llegenda popular... Al darrer quart del segle XIX Gustave Eiffel presentava un projecte monumental a l’Ajuntament de Barcelona. La construcció havia de ser l’emblema de l’Exposició Universal de l’any 1888, però l’Ajuntament, governat per Rius i Taulet, el va rebutjar.

Segons el consistori aquella idea era massa estranya i cara, i de cap manera encaixaria a la ciutat de Barcelona. L’enginyer va presentar llavors el seu projecte a París, on després de problemes diversos es va acabar edificant a la següent exposició universal, la de 1889, estem parlant de la torre Eiffel.

El següent relat, planteja una situació que no es va produir mai, ja que el consistori barceloní no va acceptar el projecte de Eiffel, però que hauria passat si s’haguès escollit la Torre Eiffel enlloc de l’Arc de Triomf com a entrada a l’Exposició Universal? Us animo a especular amb mi.

Prometo descobrir la història autèntica al fina de l'article.

Barcelona, 20 de maig de 1888.

Són les quatre de la tarda i Barcelona bull d’activitat. Algunes de les personalitats més importants del país s’han citat a la ciutat. Hi ha fins i tot el propi rei, petit Alfons XIII, que només té dos anys, la reina regent María Cristina, la princesa d’Asturies María de las Mercedes, la infanta María Teresa, el president del consell de ministres Práxedes Mateo Sagasta i l’alcalde de Barcelona Francesc Rius i Taulet. El motiu: avui s’inaugura l’Exposició Universal de Barcelona.

A molts ciutadans de Barcelona encara els costa creure que l’espai on hi va haver la Ciutadella ara sigui el recinte de l’Exposició Universal, ja que vint anys endarrera aquest símbol d’opressió encara exercia la seva funció. Cedida a la ciutat pel general Prim, després de la revolució de setembre de 1868, va ser enderrocada progressivament des de aquell any i fins a aquell mateix any.

Els millors arquitectes i escultors havien treballat al projecte. Josep Fontserè, ajudat per Antoni Gaudí, havien treballat en la remodelació de la Ciutadella, Jaume Gustà va realitzar el Palau de la Industria, Pere Falquès Urpí el Palau de les Ciencies i el Palau de l’Agricultura, Lluís Domènech i Montaner el café-restaurant, Antoni Rovira i Trias el museu de Geología, Josep Fontseré l’Ombracle i la Galeria de les Màquines i Josep Amargós l’Hivernacle. Però sense cap mena de dubte l’obra més impressionant de tota l’Exposició és obra d’un francès, Alexandre Gustave Eiffel.

L’enginyer i arquitecte de Dijón havia presentat uns quants anys endarrera al consistori barceloní el projecte d’una monumental torre que havia de servir de porta d’accès a l’Exposició.

El projecte era complex i el consistori va tindre grans dubtes sobre si aquell gran colòs de ferro de 330 metres d’alçada encaixaria a Barcelona. A banda també representava una forta inversió. Però finalment, el fet que Eiffel trobés suport econòmics per part dels industrials catalans, que s’havien unit al “Comité del vuit” va fer decantar la decisió.

La construcció s’havia iniciat dos anys endarrera i hi havien treballat més de dos-cents obrers, ensamblant les més de divuit-mil peces que formaven la torre. Per aquest ensamblatge van fer servir dos milions i mig de reblons.

A mesura que la torre va començar a aixecar-se es va generar un gran debat a tota la ciutat i a tots els nivells. Alguns s’hi oposaven per un tema estètic, ja que trobaven que la torre era molt lletja i que no encaixava amb la resta de projectes de l’Exposició, més clàssics; alguns fins i tot plantejaven que no s’havia d’aixecar un edifici més alt que la propia muntanya de Montjuïc, de 184 metres, però la gran majoria de detractors ho feien per un motiu econòmic. Com es podien invertir aquelles quantitats en una obra sense una utilitat concreta quan gran part de la població barcelonina patia condicions laborals complicades i fam?

Les publicacions de la ciutat es van fer un ampli ressó d’aquest debat i la torre va ser caricaturitzada en moltes ocasions a revistes satíriques com “L’Esquella de la Torratxa”.

Però tot i els detractors per fi la torre s’havia acabat i molts barcelonins s’apropaven aquella tarda de maig per pujar fins al damunt i veure la ciutat que des de el 1854, amb la caiguda de les muralles i des de el 1860, amb el Plà Cerdà, començava a sortir de les muralles. Davant dels ulls dels increduls barcelonins apareixia l’Exposició i més enllà el mar. Mirant cap al nord-est el municipi de Sant Martí, amb el nou poble d’Icària i les cada cop més nombroses xemeneies.

En realitat aquest oferiment no el va fer Eiffel, sinò l'enginyer de Toulouse J. Lapierre qui va presentar un projecte d'una torre de fusta de 210 metres. També va presentar un projecte de torre l'arquitecte Pere Falqués. El que si que és ven cert és que tot i l'interès inicial, cap dels dos projectes va avançar per raons pressupostàries.