El Centre Social de Sants fa 40 anys i per celebrar-ho avui us presento
un article d'història-ficció, imaginant com podria ser el nostre barri sense
les seves lluites.
Sants, 2012
Quan s’obren les portes de
l’estació són les 10,15h. L’AVE ha arribat puntual i quan creuo aquesta porta
sento, per fi, que he retornat a Sants, el meu barri. A primer cop d’ull tot
sembla igual, tal i com ho recordava. A Sants poc ha canviat des dels anys 70.
És cert que l’Estació ha crescut i sembla un centre comercial, però un cop al
carrer tot segueix igual. A mà esquerra el bosc de blocs de formigó on viuen
milers de nous santsencs. Els meus pares sempre han explicat que allà hi havia
una fàbrica tèxtil on treballaven uns 2.000 obrers, però jo no recordo més que
la gran porta i els plataners del pati, d’això no en queda res. Abans es veu
que en aquest tros de barri hi havia edificis d’una, dues i tres plantes, però
amb els blocs de l’Espanya Industrial va augmentar el coeficient de construcció.
Començo a caminar sota els
pilars de formigó del pas elevat que ve des de l’Avinguda Roma a sis metres
d’altura. Em retornen records d’altres temps. El mateix soroll ensordidor
d’aquesta via, els mateixos fums de sempre i el mateix paisatge sense llum, com
si d’un film futurista es tractés.
Quasi no recordo Salvador
Anglada, on molts aparcaven els cotxes. Es veu que els veïns volien convertir-la
en la plaça central del barri i canviar el nom, però ara tot queda sota el pas.
A carretera giro la vista a la dreta, una mica més amunt també hi havia una
fàbrica, el Vapor Vell. Seria bonic veure un edifici del segle XIX amb la seva
xemeneia al mig de Sants, però tampoc queda res. Amb la manca que té el barri
d’escoles i equipaments potser haurien pogut aprofitat algun d’aquests edificis.
A Carretera fa pena veure
tantes persianes baixades i rètols bruts. Imagino que els centres comercials i
totes aquestes infraestructures han acabat matant el petit comerç. A la meva
esquerra veig les antigues Cotxeres de Sants, bé o millor dit el Museu del
Tramvia. Ara es veu que amb la crisi i per les poques visites que rep serà el
proper en baixar la persiana.
De lluny es veuen les vies,
descobertes, com fa cent anys, i a la meva dreta el carrer Joan Güell creuant
carretera. Recordo haver voltat moltes vegades per aquest tros de barri: anant
al Centre Catòlic a veure pel·lícules, jugant a la plaça Màlaga, on hi ha
l’església i on hi havia aquella masia que van enderrocar...També recordo jugar
a Badal, davant de casa dels avis, abans que els edificis anessin a terra.
L’ajuntament va obrir el cinturó pel mig del barri, enderrocant tots els
edificis que eren a 30 metres per ampliar 20 metres més el carrer. També van
enderrocar la plaça de Victor Balaguer, on hi havia l’ajuntament.
Sí, la veritat és que van
trinxar el barri. Hauria sigut tan necessari que els veïns s’haguessin unit per
defensar els seus interessos 40 anys endarrere.