La Torre Eiffel a Barcelona?

Segons un article aparegut a la revista Sàpiens que va còrrer per la xarxa com la pólvora convertint-se en una llegenda popular... Al darrer quart del segle XIX Gustave Eiffel presentava un projecte monumental a l’Ajuntament de Barcelona. La construcció havia de ser l’emblema de l’Exposició Universal de l’any 1888, però l’Ajuntament, governat per Rius i Taulet, el va rebutjar.

Segons el consistori aquella idea era massa estranya i cara, i de cap manera encaixaria a la ciutat de Barcelona. L’enginyer va presentar llavors el seu projecte a París, on després de problemes diversos es va acabar edificant a la següent exposició universal, la de 1889, estem parlant de la torre Eiffel.

El següent relat, planteja una situació que no es va produir mai, ja que el consistori barceloní no va acceptar el projecte de Eiffel, però que hauria passat si s’haguès escollit la Torre Eiffel enlloc de l’Arc de Triomf com a entrada a l’Exposició Universal? Us animo a especular amb mi.

Prometo descobrir la història autèntica al fina de l'article.

Barcelona, 20 de maig de 1888.

Són les quatre de la tarda i Barcelona bull d’activitat. Algunes de les personalitats més importants del país s’han citat a la ciutat. Hi ha fins i tot el propi rei, petit Alfons XIII, que només té dos anys, la reina regent María Cristina, la princesa d’Asturies María de las Mercedes, la infanta María Teresa, el president del consell de ministres Práxedes Mateo Sagasta i l’alcalde de Barcelona Francesc Rius i Taulet. El motiu: avui s’inaugura l’Exposició Universal de Barcelona.

A molts ciutadans de Barcelona encara els costa creure que l’espai on hi va haver la Ciutadella ara sigui el recinte de l’Exposició Universal, ja que vint anys endarrera aquest símbol d’opressió encara exercia la seva funció. Cedida a la ciutat pel general Prim, després de la revolució de setembre de 1868, va ser enderrocada progressivament des de aquell any i fins a aquell mateix any.

Els millors arquitectes i escultors havien treballat al projecte. Josep Fontserè, ajudat per Antoni Gaudí, havien treballat en la remodelació de la Ciutadella, Jaume Gustà va realitzar el Palau de la Industria, Pere Falquès Urpí el Palau de les Ciencies i el Palau de l’Agricultura, Lluís Domènech i Montaner el café-restaurant, Antoni Rovira i Trias el museu de Geología, Josep Fontseré l’Ombracle i la Galeria de les Màquines i Josep Amargós l’Hivernacle. Però sense cap mena de dubte l’obra més impressionant de tota l’Exposició és obra d’un francès, Alexandre Gustave Eiffel.

L’enginyer i arquitecte de Dijón havia presentat uns quants anys endarrera al consistori barceloní el projecte d’una monumental torre que havia de servir de porta d’accès a l’Exposició.

El projecte era complex i el consistori va tindre grans dubtes sobre si aquell gran colòs de ferro de 330 metres d’alçada encaixaria a Barcelona. A banda també representava una forta inversió. Però finalment, el fet que Eiffel trobés suport econòmics per part dels industrials catalans, que s’havien unit al “Comité del vuit” va fer decantar la decisió.

La construcció s’havia iniciat dos anys endarrera i hi havien treballat més de dos-cents obrers, ensamblant les més de divuit-mil peces que formaven la torre. Per aquest ensamblatge van fer servir dos milions i mig de reblons.

A mesura que la torre va començar a aixecar-se es va generar un gran debat a tota la ciutat i a tots els nivells. Alguns s’hi oposaven per un tema estètic, ja que trobaven que la torre era molt lletja i que no encaixava amb la resta de projectes de l’Exposició, més clàssics; alguns fins i tot plantejaven que no s’havia d’aixecar un edifici més alt que la propia muntanya de Montjuïc, de 184 metres, però la gran majoria de detractors ho feien per un motiu econòmic. Com es podien invertir aquelles quantitats en una obra sense una utilitat concreta quan gran part de la població barcelonina patia condicions laborals complicades i fam?

Les publicacions de la ciutat es van fer un ampli ressó d’aquest debat i la torre va ser caricaturitzada en moltes ocasions a revistes satíriques com “L’Esquella de la Torratxa”.

Però tot i els detractors per fi la torre s’havia acabat i molts barcelonins s’apropaven aquella tarda de maig per pujar fins al damunt i veure la ciutat que des de el 1854, amb la caiguda de les muralles i des de el 1860, amb el Plà Cerdà, començava a sortir de les muralles. Davant dels ulls dels increduls barcelonins apareixia l’Exposició i més enllà el mar. Mirant cap al nord-est el municipi de Sant Martí, amb el nou poble d’Icària i les cada cop més nombroses xemeneies.

En realitat aquest oferiment no el va fer Eiffel, sinò l'enginyer de Toulouse J. Lapierre qui va presentar un projecte d'una torre de fusta de 210 metres. També va presentar un projecte de torre l'arquitecte Pere Falqués. El que si que és ven cert és que tot i l'interès inicial, cap dels dos projectes va avançar per raons pressupostàries.